El guardiolenc David Escobar al parc Puigterrà de Manresa | ALBA DÍAZ Polsar el botó de gravar del mòbil, saltar per sobre de la font de Sant Domènec de Manresa i penjar el vídeo a TikTok. Aquest procés, a priori senzill, ha fet guanyar David Escobar 25.000 seguidors en menys de dos dies. El noi de 19 anys i veí de Sant Salvador de Guardiola utilitza diàriament el seu perfil en aquesta xarxa social per compartir les acrobàcies més espectaculars de la disciplina que practica: el parkour. Saltar pels edificis de París (França) i Ferizaj (Kosovo) o fer mortals d’infart a Santorini (Grècia) són accions que el guardiolenc ha documentat amb l’objectiu de compartir amb el món el hobby que practica des de fa sis anys. Vist per qui no ho practica, el parkour sembla una disciplina perillosa. Vostè com ho viu? El parkour és un art, com qualsevol persona que hi pinta, és una extensió més del cos. Jo sempre dic que un cotxe no és perillós, sinó la persona que el condueix. Doncs el mateix penso al parkour: no és perillós, sinó la gent que ho practica. Si ets una persona que et llences a tot, no tens una base d’entrenament i mai treballes per aconseguir estabilitat física, òbviament et fiques en perill. Mai no es pot arriscar per arriscar. Però n’hi ha que ho fan… Una cosa és fer parkour i l’altra voler cridar l’atenció. Es tracta d’una disciplina lliure, no hi ha un lloc específic on practicar-la, encara que hi ha certs espais. Això et permet fer-ho a tot arreu i aquí és on es genera el dilema: una cosa és practicar parkour al carrer i l’altre voler cridar l’atenció fent accions, com saltar davant de trens, on es fica en perill vides d’altra gent innecessàriament . Molts d’aquests salts vénen motivats per reptes que triomfen a les xarxes socials. Ara que té un perfil destacat, se sent obligat a fer cas de les peticions de la gent? Sempre que estigui en les meves possibilitats, ho faré. No sóc mai a l’ordre de ningú. Crec que és una ximpleria arriscar-te a tu mateix per una xifra, pels seguidors… Al final pot costar molt més car pel fet de seguir una persona. Crec que si segueixes algú perquè està boig no ho hauries de seguir fent. Jo no exposo la meva vida per likes o seguidors, ho faig perquè m’agrada i forma part del que faig al meu dia a dia. Un entrenament diari arriscat. Quan comences no mires terrats, no fas bogeries. Hi ha gent que fa 20 anys que no ha fet res boig. Quan vaig començar a introduir les altures el primer que vaig fer va ser observar, plantejar-me si era capaç de fer-ho, practicar-ho mil vegades a terra i, quan estava segur que ho podrà fer, em feia fora. En aquest temps, quin ha estat el salt més perillós que ha fet? El manpower a París: saltar dun cinquè pis a un segon. Vaig anar el 2018 amb Biel Macià, amic i company d’entrenament. En aquell viatge nosaltres practicàvem i dormien als terrats comunitaris dels edificis. No obstant, vivim algun moment de tensió. Un dia un grup de veïns ens van veure als terrats i van trucar a la policia. Per sort no va passar res, els terrats d’allà són conegudes per practicar-ho i París és la meca del parkour. A Manresa no és tan reconegut. Us han sancionat alguna vegada per practicar aquesta disciplina en espais públics de la ciutat? De tant en tant tenim alguna trobada amb la policia que ens adverteix que no podem saltar a certs llocs de Manresa. Però com ens trobem que el parkour no està declarat com un esport i no està al 100% regularitzat no ens poden sancionar perquè no hi ha cap base legal que ho impedeixi. Òbviament, és possible si trenqués material d’un espai públic. Però no és el cas i és de lògica: no saltaràs d’un lloc que saps que es trencarà. Al final crec que és com un esport més, però com que són salts impacta. Impacta i de vegades genera comentaris negatius, sobretot a les xarxes. Sí, com a tot arreu. L’opinió i la realitat de cadascú és única i jo ho respecto. A través d’internet m’han arribat a dir que trenco coses, que fer mal, que em mataré… La possibilitat hi és. Jo no faig aquests salts perquè no tinc por de morir, sinó perquè sóc conscient que moriré i vull fer el que m’agrada. Hi ha risc en tot. Qualsevol cosa pot no fer-te arribar a una edat concreta. Així que jo prefereixo no arribar als 25 anys fent allò que m’agrada que viure una vida malament sense fer el que m’apassiona. On arriben els límits? Els meus límits com els de tots són al cap. De vegades els situem en un nivell molt més inferior al que veritablement hi són. Si alguna cosa t’ensenya el parkour és que els límits te’ls imposas a tu mateix i és possible superar-los amb entrenament. La base de la disciplina ésser i durar: has de ser parkour i durar fent-ho. El parkour podria ser una modalitat als Jocs Olímpics de París el 2024. Li ha passat pel cap participar? Jo he intentat competir, però intentar superar marques d’altres persones no és una cosa que m’agradi. Si fes un pas a la professionalització i em tragués la il·lusió, no ho continuaria fent.
