El ginecòleg navarcle, Josep Maria Carrera: «La situació a l’Àfrica fa 25 anys feia tremolar i no ha canviat gaire»

0
185

Josep Maria Carrera és un prestigiós ginecòleg nascut el 1937 a Navarcles, d’on és fill predilecte, i encara que fa temps que viu a Barcelona, ​​encara manté vincles. Després d’estudiar batxillerat a l’institut Lluís de Peguera de Manresa, es va doctorar en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Santiago de Compostel·la, i després va tornar a Catalunya per fer l’especialitat d’Obstetrícia i Ginecologia a la Maternitat de Barcelona. Des de llavors, ha desenvolupat la major part de la seva trajectòria professional a l’Institut Universitari Dexeus, on durant prop de 40 anys ha dirigit el Servei d’Obstetrícia i Medicina Perinatal. Va fundar l’International Academy of Perinatal Medicine, de la qual va ser secretari general, i el 1996 va impulsar l’ONG Matres Mundi, la primera del món dedicada exclusivament a vetllar per la salut maternoinfantil de països del Tercer Món. La va presentar a Navarcles ia Barcelona, ​​i ara es commemora el seu 25è aniversari. Josep Maria Carrera ja és jubilat i actualment és soci d’honor. És un ginecòleg retirat, però encara hi està vinculat d’alguna manera, amb publicacions, per exemple? He publicat una cinquantena de llibres de medicina. He tingut una primera vida com a ginecòleg a la Dexeus, després vaig dedicar 20 anys a l’ONG Matres Mundi, i des de la pandèmia escric històries novel·lades. Ja tinc 4 publicades i 3 arracades. Les he presentat per primera vegada a Navarcles. És una afició que ja tenia i que mai no havia arribat a practicar? Naturalment. Mentre treballava tenia una altra feina, i aleshores escrivia llibres de medicina i científics en què sempre s’ha de dir la veritat. En canvi, les històries novel·lades et permeten inventar i fer anar el protagonista per on vols tu amb la imaginació. Fins a quin punt calia una ONG com Matres Mundi fa 25 anys? Ho era llavors i ho continua sent ara, però llavors ho era especialment perquè vam ser la primera ONG dedicada exclusivament a la salut maternoinfantil dels països més pobres. No n’hi havia cap, i la situació de la salut maternoinfantil a països d’Àfrica feia tremolar, fins al punt que per cada dona que es moria de part a Europa, allà se’n morien 90, mentre que la mortalitat de nens i nenes era 30 vegades superior, i la infantil 20. Això ha canviat aquests anys? No tinc dades, però no ha canviat gaire, i pràcticament podríem posar les mateixes xifres. I això que hem fet importants esforços, nosaltres i altres ONG com la nostra. El problema perinatal que té Àfrica és que hi ha un dèficit total de recursos. A Europa tenim un metge per cada 300 habitants, mentre que a l’Àfrica subsahariana només tenen un facultatiu per cada 20.000 habitants. I el mateix passa amb les llevadores i les infermeres, amb una sola llevadora per cada 10.000 habitants. Menys del 20% de les dones aconsegueixen donar a llum a un hospital. Com sempre, la pitjor part se l’emporta l’Àfrica subsahariana. Per tant, quina és la solució? Abans de res, s’hauria d’intentar que la seva reproducció estigués una mica més controlada, perquè a l’Àfrica les parelles tenen entre 7 i 8 fills, la majoria dels quals moren per falta de recursos, desnodrits… I la segona cosa és dotar-los de més recursos, i això significa més hospitals, més metges, més llevadores… Nosaltres hem fet un hospital maternoinfantil molt ben dotat a Addis Abeba (a Etiòpia), però no és fàcil treballar a l’Àfrica. Les coses van molt lentes ia Etiòpia, precisament, hi ha una guerra interna i els recursos per ocupar-se dels hospitals pràcticament no existeixen. Un altre problema és que el sou d’una llevadora és baixíssim, d’uns 90 euros al mes, i en canvi el sou d’un ginecòleg és de 3.000. És una diferència abismal i el problema és que no hi ha ginecòlegs. A Etiòpia, que és el segon país en població d’Àfrica, només hi tenen 81 ginecòlegs, i ho fan pagar. Una alternativa seria enviar especialistes? Ja ho hem fet, sobretot l’últim any de l’especialitat els hi vam enviar uns quants mesos, i els serveix per formar-se perquè veuen coses que aquí no veuran mai. Una altra possibilitat és que vingui gent d’allà a formar-se aquí, però el problema és que aleshores ja no tornen. I que es formin allà i quedin també és molt difícil, perquè per cada universitat o escola de medicina allà, aquí n’hi ha deu. Tot està per fer. Si queda tant per fer, com hauria dactuar? L’educació és fonamental, i un cop estigui ben establerta i les escoles correctes siguin el moment d’intentar incidir en la salut. També cal evitar les guerrilles internes. Però resoldre els problemes d’Àfrica no és fàcil. Els costa adaptar-se als canvis i treballar-hi. De vegades envies diners i t’adones que han anat a parar a les butxaques d’uns quants. És molt aconsellable treballar sobre el terreny per controlar-ho tot bé. Com ha contribuït Matres Mundi en aquests 25 anys? La nostra idea era el programa Life for Africa, que consistia a fer, a tots els països d’Àfrica que poguéssim, uns centres al costat dels hospitals ja existents per formar llevadores, infermeres i especialistes. Ho aconseguim a Etiòpia, però no hem tingut prou diners ni recursos per fer-ho a més països. Vam fer un llibre de protocols sobre com actuar en cada cas adaptat a Àfrica i Amèrica Llatina, i això sí que ho hem distribuït a tots els hospitals africans ia molts d’Amèrica Llatina. També hem fet un llibre de dibuixos perquè les llevadores empíriques, que són analfabetes, sàpiguen com han de fer el part i quines mesures higièniques han de prendre. En total, hem realitzat accions a 19 països d’Àfrica. De vegades no eren autèntics projectes sinó fets puntuals, com ara enviar llibres, material sanitari, roba de quiròfan… i també s’han realitzat cursos d’ecografia, cirurgia…, bàsicament dirigits a les llevadores empíriques. També hem actuat a 9 països d’Amèrica Llatina, on sobretot hem subministrat equipaments en centres de salut existents però mal dotats, ia Barcelona, ​​a Ciutat Vella, solucionant problemes de dones immigrants. Les accions de l’ONG s’han mantingut o canviat perquè també ho han fet les necessitats? Són més aviat les mateixes però agreujades. Per fer-nos sentir i aconseguir més ajuts hem organitzat congressos internacionals, hem posat estands i oficines d’informació, hem editat una revista mensual, hem fet conferències de sensibilització, sopars, concerts… tot per aconseguir diners. L?hospital d?Addis Abeba va costar 1,5 milions d?euros, que hem finançat amb ajuda de fundacions i agències oficials. Sobretot hem aconseguit els diners de l’àmbit privat, però no han sortit ni un euro de les arques públiques. Fins a quin punt la covid ha suposat una reculada important? Ha significat molt perquè la mortalitat ha estat altíssima, i només el 5% de la població africana s’ha vacunat. És per falta de vacunes i de recursos, no per negacionisme, perquè allà si els diuen que s’han de vacunar, ho fan. Tot i la situació que ha descrit, té esperança que la situació a l’Àfrica millori? Continuarem fent tot el que puguem, però sense la il·lusió de solucionar-ho tot com potser pensàvem quan vam començar fa 25 anys. El món no va bé, només cal veure la qüestió climàtica que a l’Àfrica és terrible perquè genera unes sequeres extraordinàries i tenen problemes per aconseguir aigua potable, que de vegades troben a 20 quilòmetres. Tots els governs del món s’haurien de posar les piles per intentar millorar aquesta situació, però fins ara no ho han fet.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here