«Necessito la dosi de volar gairebé cada setmana»

0
115


Coneix el cel del Bages i del Berguedà com ben poca gent. I no perquè li agradi badar mirant els núvols, els ocells o el cel blau. Ella és de les poques dones d’aquest país que vola, i ho fa gràcies al parapent, un esport que va començar a practicar fa poc més de dues dècades. Als 17 anys va fer un pas endavant i va tenir clar que enlairar una vela i volar al costat dels ocells seria una de les grans passions de la seva vida. També li omple, i molt, l’activitat professional que ha fet durant mesos en l’àmbit de la salut. S’ha sentit especialment útil durant la pandèmia com a gestora covid o com a enllaç entre els equips de salut i les escoles. Va néixer a les Illes, però als 4 anys la família es va traslladar a Terrassa. Al Bages ha viscut a Aguilar de Segarra i a Sant Joan de Vilatorrada.

Ens pot descriure la sensació que percep mentre vola?

Quan estic volant sento pau i felicitat. Noto, quan soc a dalt, felicitat. Tot el que percebo no es pot explicar amb paraules i, de veritat, és un esport que m’omple molt. Quan aixeques la vela, t’eleves i deixes de tocar a terra, et sens lliure.

Quan, a cavall del canvi de mil·leni, va començar a volar, poques dones devien fer parapent a Catalunya.

Ens podíem haver comptat amb els dits d’una mà. Al Bages crec que era l’única. Fins fa poc tampoc no n’hi havia que fossin mares, com és el meu cas. De mica en mica n’hi ha més.

Com es vas apropar al món del parapent?

Va ser a través de la persona que fins fa un any i mig ha estat la meva parella. Quan el vaig conèixer, ell ja n’era practicant. Des del primer dia aquest esport em va seduir.

Quan vola, té la percepció de perill?

No la tinc. Sempre he pensat que és un esport de risc i que cal practicar-lo amb seny. Per a mi és més perillós anar amb cotxe que volar amb parapent. Quan vas per una carretera has de controlar el que fas tu, però també cal anar amb molt de compte amb el que fan els altres conductors. Hi ha molts factors que incideixen en la conducció d’un vehicle. En el parapent és indispensable tenir en compte la meteorologia i, si veus que fa un vent determinat, has de tenir clar que no pots sortir a volar. Les condicions climàtiques ens podrien fer perdre el control de la vela. Tornant a la comparativa que feia amb el cotxe, és com si volem circular per una carretera plena de neu o de glaç. Si no prenem moltes precaucions, hi ha moltes possibilitats de tenir un accident.

L’equilibri mental, emocional, és molt important a l’hora de volar…

Sí, per volar cal tenir en compte diferents paràmetres. Hem de combinar la tècnica de vol, conèixer una mica de meteorologia, seguir unes rutines de seguretat i concentrar-se. Si es vetlla això, no ha de passar res. Abans de volar, els pilots hem d’assegurar que conflueixin les condicions òptimes, les personals i les meteorològiques.

Estem parlant del risc en relació amb el parapent, però vostè exerceix professionalment en l’àmbit sanitari. Què en pensa del risc associat als que no es volen vacunar?

Pel bé del conjunt de la societat, tothom s’hauria de vacunar. Encara que el jovent tingui menys possibilitats de conseqüències greus derivades de la covid, tots ens hem de vacunar per controlar aquesta pandèmia. Les recomanacions que ens fan els científics no són gratuïtes. Els que treballem en la sanitat veiem les conseqüències greus que genera el virus.

Com ha viscut, com a professional, les diferents onades de la covid?

Durant la pandèmia, la primera funció que he tingut ha estat de gestora covid, fent seguiment de contactes. Més endavant he estat referent per a les escoles del meu àmbit territorial. Hem hagut de vetllar pels cribratges, per les quarantenes, per la interlocució entre les escoles i els equips sanitaris de primària. Han estat molt emotius els agraïments que hem rebut per part de persones a les quals trucàvem per informar-les i donar consells per tallar cadenes de transmissió. Recordo especialment una senyora que era contacte directe i que el seu marit estava ingressat a l’UCI. Em deia que les meves trucades la feien sentir acompanyada. Soc una persona que m’implico i sovint a usuaris els he donat el telèfon de feina i el whatsapp perquè, encara que fos fora de l’horari laboral, em truquessin per resoldre qualsevol dubte.

Tornem al parapent. Es considera una persona aventurera?

Sempre he estat una persona inquieta i no m’agrada la monotonia. Volar amb parapent, més enllà d’un cert esperit aventurer, et permet conèixer molta gent i molts llocs diferents. Aquest desembre, aprofitant algun festiu, ha anat a volar a Tenerife, on, en aquesta època, les condicions de vol són bones. A Catalunya tenim llocs magnífics per fer parapent, a la Noguera, o a Berga i voltants.

Com van reaccionar a casa seva quan, ben jove, els va dir que volia fer parapent?

Uiii, em van dir que estava boja. Vaig aconseguir que ells ho visquessin de prop i volessin. Pare i mare van volar en tàndem de l’escola de parapent. Van veure que era una passada i que podia ser un bon vici. Per a mi volar és una droga. Jo no fumo, ni bec, però volar, que no m’ho tregui ningú. Necessito la meva dosi cada setmana.

La zona de Collbaix la té gairebé a tocar de casa…

A partir del mes de juny és força habitual anar a Collbaix, si és que tenim vent de marinada. Aquí ens va en contra els cables d’alta tensió i costa més agafar alçada. Una de les coses que m’agrada més són les vistes de Montserrat, i aquest estiu ha estat molt bé sobrevolar la Torre Lluvià amb activitat. Fins i tot hem comentat que estaria molt bé fer-hi un aterratge. També vaig sovint a Berga. És a prop, preciós, té diferents llocs d’enlairament i pots volar més estona.

Amb el pas del temps, ha deduït per què el parapent és un esport molt d’homes?

No ho sé. N’hi ha que també, a mesura que passa el temps, ho deixen, i no sempre per maternitat. Com a cosa positiva he de dir que hi ha un creixement del nombre de dones. No arribem a la paritat, però avancem. Potser som un vint per cent. Tot i ser una minoria, sempre hi ha hagut molt bona relació entre el grup de parapentistes. Des de la Federació Aèria Catalana fa temps que es fan accions per promocionar aquesta activitat entre les dones i incentivar que es participi en competicions. És un esport que no requereix esforç físic i és susceptible que tant el pugui practicar un home com una dona. Ara, a l’Alioth ja som quatre dones i ens motiven perquè seguim endavant.

És una dona amb inquietuds socials i fins i tot va anar a una llista electoral.

He viscut a Aguilar de Segarra i em van demanar per anar a les llistes de les darreres eleccions municipals. Per poc no vaig entrar, però això no és important. El que cal és participar i respectar totes les opinions.

Els dos fills que té, què en diuen de la seva afició?

Crec que en el futur també els agradarà practicar parapent, però de moment són petits.

La pràctica d’un esport d’aventura com aquest, què li ha comportat?

Quan vaig començar, als 17 anys, era una persona més sedentària, i com la majoria de joves pensava a sortir a la discoteca. El fet d’anar a la muntanya, fer parapent i conèixer gent nova, em va permetre gaudir de la natura i de l’aire lliure. M’he sentit envoltada de gent sana i maca.

Li ha fet guanyar autoestima?

Enlairar-se i pujar fa sentir-se bé perquè és el més difícil. De totes maneres, quan aterres bé i dones per acabat el vol, em sento orgullosa. Als companys de feina, que tots estàvem molt estressats, els deia que tenia sort de fer parapent perquè després de volar era com si hagués fet un mes de vacances.

Algun moment complicat?

En el període d’aprenentatge. Les persones aprenem a base de cops. Recordo d’aquella època voler seguir persones que tenien molta més experiència i portaven veles millors que les meves. Un dia vaig veure que anava en direcció a uns cables d’alta tensió i vaig veure les orelles al llop. Vaig reaccionar bé i les maniobres de descens van ser les correctes. Vaig fer un bon esbufec.

Els 4 cantons

Tothom té el que es mereix?

No.

Millor qualitat i pitjor defecte?

Amiga dels amics i massa exigent.

Quina part del seu cos li agrada menys?

Els peus.

Quant és un bon sou?

El que permet viure decentment.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

«El nom de la rosa».

Una obra d’art?

La Masia Freixa de Terrassa.

En què és experta?

En res.

Déu existeix?

No ho crec. No passaria segons què.

Què s’hauria d’inventar?

L’elixir de la felicitat.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

Robin Hood.

Un mite eròtic?

No en tinc.

Acabi la frase. La vida és…

Un continu aprenentatge.

La gent, de natural, és bona, dolenta o regular?

M’apropo a la gent que crec que és bona.

Tres ingredients d’un paradís

Bona meteorologia, bona companyia i tranquil·litat.

Un lema per a la seva vida.

Viu el present, el moment.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here