La moda d’amuntegar pedres al medi natural, que es coneixen com a cargols, amb un sentit espiritual o pel simple fet de deixar constància que s’ha passat pel lloc, ha proliferat amb força al nostre país. Això pot semblar una acció innocent i fins i tot anecdòtica altera l’ecosistema natural fins al punt que desprotegeix la vegetació i altera l’hàbitat d’algunes espècies. Un dels llocs on aquesta pràctica s’ha anat estenent els darrers anys és al Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, que ara ha decidit posar-li mà i col·locarà rètols per alertar els visitants de l’impacte que suposa per al medi ambient moure roques i minerals. El mateix lloc amb un aspecte natural | PARC NATURAL MONTSERRAT Amb la globalització, en els darrers anys, les muntanyetes de pedres han sorgit com bolets en camins, becs, platges i vores i han convertit en una tradició una pràctica que té poc a veure amb la nostra cultura. Es tracta d’unes construccions espirituals exportades d’Àsia, que tindrien el seu origen al Nepal, on els budistes les creen en llocs considerats sagrats i com a representació de l’equilibri interior. No obstant això, són presents en diferents punts del planeta. La zona del mirador de Sant Jeroni, el camí i l’ermita de Sant Miquel o el camí nou de Sant Joan són alguns dels punts de la muntanya de Montserrat on els pilots de pedres amuntegades han esdevingut un element més del paisatge. Des del parc natural alerten que els cargols de pedres no són elements naturals o culturals tradicionals del massís montserratí i, per això, demanen als visitants i excursionistes que deixin «alterar el paisatge jugant a fer construccions». Fins ara, el parc natural havia centrat les seves accions a treure els cargols i alertar-les a través de les xarxes socials dels perills mediambientals d’aquesta pràctica. Ara, però, ha decidit fer un pas més i, com ja han fet alguns espais protegits, es posaran rètols per conscienciar els visitants i informar-los que «les roques o pedres sobre el terra tenen múltiples funcions que resulten essencials per al funcionament de molts ecosistemes: retenen la humitat del terra, afavoreixen la germinació de les llavors i l’arrelament de les plantes, aporten petits espais d’ombra i constitueixen un refugi imprescindible d’invertebrats». Marina Cabré, tècnica en gestió forestal i medi natural del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, explica que es tracta d’una pràctica que al massís «ja fa temps que és vigent, però cada vegada es va estenent més» i creu que « la gent ho fa sense tenir consciència del que està fent». Cabré posa èmfasi en la repercussió que tenen per la flora i la fauna accions com aquestes «que fan que la humitat no es retingui dins del terra i amb la sequera, que cada cop anirà a més, és important que les pedres es quedin al seu lloc». A banda d’això, també «afavoreixen la germinació d’algunes llavors i fan que les plantes arrelin més». En aquest sentit, explica, «si mous les pedres acabes erosionant el terra i traient les ombres que necessiten moltes plantes o molts invertebrats, com els escorpins o escarabats, i n’estàs alterant el refugi». En definitiva, «generes canvis i pots repercutir negativament al medi natural». Són caramillos, no fites Cabré aclareix que les piles de pedres que es poden veure a diferents punts del parc no són fites, com es pot pensar erròniament, «perquè les fites són per senyalitzar camins o parcel·les de propietaris i això són caramells, que significa un munt d’alguna cosa, en aquest cas de pedres, i no senyalitzen res». Per tot això, des del parc natural criden a gaudir de la muntanya, però respectant-la. «Contra menys la toquis millor, perquè qualsevol acte, encara que sigui petit, pot canviar l’ecosistema i cal educar i conscienciar la societat que el medi és fràgil i cal tractar-lo amb compte».
