Per a una part important de la societat, Anna Balletbò Puig no necessita presentació. La immensa majoria la recorden com a diputada del PSC al Congrés i com l’única persona que el 23 de febrer del 1981 Tejero va deixar sortir de l’hemicicle, embarassada de bessons. Abans de dedicar-se a la política, aquesta santpedorenca, nascuda el desembre del 1943, havia exercit de periodista a diferents mitjans. L’edat no li pesa i es manté hiperactiva. Un dels fronts que li dona visibilitat és la presidència de la Fundació Olof Palme, on es posen a debat temes d’actualitat, sobretot internacionals. No para de viatjar.
Els millennials i la generació Z ja no saben qui és Anna Balletbò. En poques paraules com es presenta a les noves generacions?
Quan vull que se’m conegui parlo del 23-F, perquè d’aquest fet sí que en tenen constància. Jo no em sé definir. Sé que soc activa en el supermercat de la vida. Hi ha tantes ofertes que no em caben al carret.
No diria, primer de tot, que és política?
Bàsicament periodista. Jo volia saber i el periodisme m’ha permès conèixer gent de tota mena. El periodisme és una clau per obrir portes. Volia saber què passava des de la tramoia.
Vostè va entrar en política abans de la transició. Ara és molt diferent?
Tot és macro. Hi ha una important interconnexió entre països i continents. Per exemple, Alemanya no es vol barallar amb Rússia perquè necessita el gas. Jo estic molt interessada en temes internacionals i, per això, organitzo conferències i seminaris de geopolítica. La política domèstica l’han de fer els ajuntaments, bàsicament. Són l’administració de proximitat.
En els darrers anys una part de la política ha passat pels jutjats, com ho valora?
És un disbarat que la política es faci als jutjats. A la Fundació Olof Palme defensem la mediació. A mesura que aprofundim en la democràcia, tots tenim l’obligació de posar-nos d’acord i no anar cada dia al jutjat. No té sentit. Jo, com a descendent de pagès, vaig aprendre de la família que calia fer acords, encaixar la mà i que un tracte és un tracte.
Vostè sempre ha estat fidel al Partit dels Socialistes de Catalunya.
Sí, sempre. Jo soc de les persones que vam fundar el PSC. És el meu cinquè fill, el difícil. Sempre que hi ha hagut problemes i derives m’hi he apropat per veure en què podia ajudar. Un partit polític el forma un conjunt de persones que, si en marxes, no et pots queixar de les decisions que prengui. No es tracta que el partit s’ajusti al que un cregui. Es tracta que el conjunt del partit inclogui allò que tu creus, encara que no sigui al cent per cent.
Ha patit molt amb les escissions que hi ha hagut al PSC durant els darrers anys, vinculades amb el procés?
Moltíssim. Entre els que érem més catalanistes, una bona part va marxar. Penso que molts es van equivocar perquè s’han de prendre les decisions a partir de l’anàlisi del present i de la projecció futura. A Espanya hi ha el PSOE i el PP, i després els nacionalistes. Sobre Podemos ho anirem veient. Els del PNB són els més llestos de la classe. Hi va haver un moment que van decidir que havien de tenir els avantatges de ser espanyols i també els de dir que se’n volen anar. En aturar ETA l’activitat terrorista, el País Basc ha esclatat en positiu. Les inversions es multipliquen quan hi ha un entorn tranquil. Per sort, aquí no hi ha hagut armes.
Com visualitza Catalunya d’aquí a deu anys?
La situació de Catalunya ens la salvarà la geopolítica. Aquí ve i vindrà gent de tot el món amb tot tipus de perfils socials. Tot i que l’hem de transformar, el turisme és la nostra primera indústria. Som el segon país del món en turistes, 83,7 milions. Només ens passa davant França, amb 89. Potser hi poden haver menys visitants, però caldrà mantenir els ingressos. El que no veig bé són algunes de les limitacions que posa Barcelona en l’obertura de nous hotels, museus. Hi ha turistes americans que van a Madrid perquè saben que allà hi trobaran l’hotel de la seva cadena de confiança. Hi ha establiments que han aconseguit transformar zones senceres de Madrid.
Ha passat molts anys a Madrid. Encara hi manté contactes?
Ahir encara hi vaig anar. Del 1980 al 2000 hi vaig ser diputada al Congrés i posteriorment membre del consell d’administració de RTVE. Jo no he volgut perdre el contacte amb Madrid, necessito veure què hi fan. Fins i tot algunes vegades m’entenc més amb alguns amics de Madrid que d’aquí. Aquí hem passat una etapa una mica obscurantista.
Vaja, que li costa d’assimilar algunes coses.
Mira, ja abans de les primeres municipals del 1979, hi havia comportaments que no entenia. Tenia responsabilitats al partit i el Bages formava part de la meva zona. Vaig proposar Joan Cornet per a alcalde de Manresa i ell va demanar poder tenir Jordi Marsal de segon. Per aquelles dates Regió7 va publicar una carta d’una senyora que el volia votar però que no podria fer-ho perquè estava en una altra ‘àrea’. Vaig pensar que era una bogeria que no votés el que pensava que era el millor candidat. Si crec que un és el millor, he de tenir la llibertat mental i ideològica de poder-lo votar.
Viatgem a Santpedor, a les seves arrels.
El meu pare era un pagès que també va treballar a la fàbrica i em va donar consells que no he oblidat mai. Era molt conscient de l’esforç que calia fer per poder avançar. Aquest esperit l’he volgut traslladar als meus fills. Era un pagès pobre que va pencar com un desgraciat. A mi també, el que m’agrada més és treballar.
Què li ve al cap de la infantesa?
Primer de tot el carrer Sant Prim, que és on hi teníem la casa. Tinc present jugar amb els xicots i també enfangar-me fins al coll. Em rebolcava pel rec, amb les sabates i tot. En aquella època els carrers no estaven asfaltats.
De joveneta, del Bages cap a Barcelona.
El pare va ser un emigrant interior. Va mirar de treballar a Manresa, però al final vam venir a Barcelona on hi teníem família. De totes maneres, jo tornava sovint al poble, sobretot als estius. Anava a Cal Sibils, amb el Fernando, als camps de conreu. Retinc la imatge tornant cap a casa, veient com s’anava fent de nit, a dalt del carro i amb un gos. M’agradaven aquests viatges, així com pujar al carro en marxa. Va ser una època molt maca.
A què us dedicàveu a Barcelona?
Per la part Balletbò érem pocs. La tia Maria, que tenia la merceria, i la tia Pepeta, que era l’àvia del Pep Guardiola. Per la banda Puig, érem molts, i n’hi havia un que va muntar una bugaderia a Barcelona. Aquest li va oferir feina al pare i es va dedicar, amb el matxo i el carro, a repartir roba de la bugaderia als hotels. Més endavant va fer moltes coses: va muntar bars, hotels i també va entrar en la construcció.
La devoció per Olof Palme quan va començar?
Va ser una mica casualitat. El teníem com un socialdemòcrata exemplar, que havia posat Suècia al mapa. En aquella època jo era presidenta de l’Associació d’Amics de les Nacions Unides i vaig proposar donar-li un premi per la seva defensa dels drets humans, la pau, la mediació. Gràcies a una gestió de Felipe González, vam aconseguir que Palme vingués a Badalona a recollir el premi. Era un novembre i al febrer següent el van matar. Arran de l’assassinat, amb el Joan Blanch, alcalde de Badalona, vam impulsar la Fundació.
Una fundació oberta, més enllà del partits.
Cada partit ja té la seva fundació i calia que aglutinés perfils diferents. Van incorporar-s’hi Duran Farell, la vídua de Palme, Rigol, López Raimundo, Felipe González. Em va agradar molt que acceptés un democratacristià com Joan Rigol. Ara es manté la diversitat ideològica i institucional. L’important és que se sentin còmodes i aportin.
La trobada econòmica que organitzen a S’Agaró té un gran reconeixement.
Fa 26 anys que vam fer la primera edició. La trobada ha crescut a mesura que l’organització ha estat reeixida. Hem fet aliances, entre les quals hi havia la Cambra de Comerç de Barcelona. El Canadell va dir que es retiraven perquè es volien estalviar diners i que la persona que ho portava era propera als socialistes. Em va saber greu això perquè jo no soc propera, jo soc dels fundadors del PSC!!!
ELS 4 CANTONSTothom té el que es mereix?No ho crec. Hi ha coses a valorar.Millor qualitat i pitjor defecte.Constància i impaciència.Quina part del seu cos li agrada menys? No m’ho he plantejat mai.Quant és un bon sou? El que et permet cobrir correctament les necessitats bàsiques.Quin llibre li hauria agradat escriure?Tinc pendent de fer la segona part de la meva biografia. I tinc més idees. Una obra d’art.Una de Tàpies, Miró, Dalí, Picasso…En què és expert?He après força de la vida. Déu existeix? No em consta. Què s’hauria d’inventar? Saber controlar els desitjos.Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?L’Angela Merkel. Un mite eròtic.De joveneta, James Dean.Acabi la frase. La vida és…Un viatge fantàstic. La gent, de natural, és bona, dolenta o regular? Bona, si no s’espatlla pel camí.Tres ingredients d’un paradís.Tranquil·litat i poder pensar.El lema de la seva vida.M’ho passo de nassos.
