«Tot allò pel que lluitava Casaldàliga ha empitjorat, per això el seu missatge té més sentit que mai»

0
103

Paulo Roberto Martins Maldos, nascut fa 69 anys a São José dos Campos, a l’estat de São Paulo, va ser un estret col·laborador del bisbe Pere Casaldàliga durant bona part de la seva estada al Brasil. Format en Psicologia, Maldos destaca per una llarga trajectòria vinculada als moviments socials i la defensa dels drets humans des de nombrosos càrrecs a diverses institucions, i especialment des dels governs de Lula da Silva i Dilma Rousseff. Per tot això va forjar una bona amistat amb el bisbe balsareny, i ara ha estat diversos dies a Catalunya, on ha fet xerrades per recordar-ne la figura. Va ser un gran amic de Casaldàliga. Què el va captivar d’ell? El seu compromís amb la vida de les persones més allunyades de tota la societat, dels més exclosos. La seva lluita per la transformació social que els garanteixi unes relacions noves amb l’Estat, i amb la resta de la societat i l’Església, sense desigualtats, pobresa ni explotació. Com es van conèixer? El meu primer any a la Facultat, el 1972. Ell i un grup de bisbes que treballaven en aquesta línia de transformació i compromís van ser a la Universitat Catòlica de São Paulo on jo estudiava Psicologia per fer una xerrada. Ens van venir a parlar de temes dels quals no es discutia per la censura, fins i tot amb policies a les redaccions. Ens van parlar de la guerrilla a l’Amazònia, dels esclaus, dels assassinats d’indígenes… i tot plegat ens va colpejar molt. Des de llavors vam tenir trobades amb ells i amb Pere Casaldàliga, i va sorgir una amistat de 50 anys fins que va morir. Què va aprendre d’aquestes trobades? Moltíssim. Sobretot la radicalitat en el seu compromís amb els sectors populars, i la manera tan senzilla, directa i afectiva amb què es presentava. També el coratge amb què afrontava les situacions perilloses que va viure, la lucidesa i la creativitat amb què parlava… Sempre tenia temes interessants per explicar, del món i d’Amèrica del Sud… perquè també es va comprometre amb causes de fora de Brasil, des de la revolució de Nicaragua fins a El Salvador, Guatemala, o les Mares de la Plaça de Maig a Argentina… Mai va perdre els vincles amb el seu poble d’Araguaia, però també es preocupava d’altres llocs. Tornant a Brasil. Després de pràcticament dos anys de la seva mort, què en queda del llegat? Els problemes que ell combatia a Brasil han empitjorat. Hi ha hagut una regressió molt forta en les lluites per la reforma agrària, contra la fam, la pobresa, o pels drets dels indígenes i de les dones… El Brasil havia pogut escapar del mapa de la fam i ara hi ha de tornada, la reforma agrària està paralitzada, els territoris indígenes estan envaïts per cercadors d’or i llenyataires… Per això, el missatge de Pere Casaldàliga pren més significat que mai. Té molt a veure tot això amb el govern d’ara de Bolsonaro? Sí que té a veure. Fins i tot un diputat del Mato Grosso molt alineat amb aquest govern va arribar a festejar la mort de Casaldàliga. Casaldàliga sempre va lluitar al costat dels indígenes, i mentre el Govern de Dilma Rousseff va treure tots els invasors i va tornar les terres als indígenes, un dels compromisos en campanya electoral d’aquest diputat amb les bases era treure els indígenes i tornar aquestes terres. els invasors. I Bolsonaro, a la seva campanya també va prometre invasions d’aquestes terres a nivell nacional i anul·lar els decrets de reconeixement de territoris als indígenes. Ho va intentar, però la Justícia ho ha impedit. Amb aquest Govern, doncs, el llegat de Casaldàliga està en risc? Sí, però la resistència popular que ell mateix va ajudar a construir és molt gran. El problema és que s’enfronten a vint mil invasors, i cercadors d’or… que fan desastres ambientals, i amb molt de suport de Bolsonaro, que els estimula. Els governs anteriors havien fiscalitzat aquestes activitats i les impedien. Ara no. Vostè havia treballat amb els governs de Lula da Silva i Dilma Rousseff. Van arribar a conèixer i admiraven Casaldàliga? Sí, sobretot amb la Lula. És catòlic, i recentment li ha casat un bisbe retirat molt amic de Casaldàliga. Lula es va trobar moltes vegades amb Casaldàliga, a comunitats de base, pastorals i també obreres on Casaldàliga era un referent. El cap de gabinet de Lula, que era el meu cap, perquè vaig formar part, Gilberto Carvalho, va ser seminarista i tenia Casaldàliga com un referent a la vida. No el va oblidar mai, i quan va arribar al gabinet, a la seva oficina tenia una foto de Casaldàliga, com si l’estigués vigilant, i per no perdre’l mai com a referent. I amb Dilma Rousseff? No van tenir tant de contacte perquè les seves trajectòries no van coincidir tant, però també l’admirava moltíssim, i va patir molt quan va morir. I ara, més enllà de la pròpia resistència, qui ha pres el relleu de Casaldàliga a São Félix? Les diverses organitzacions que es van anar creant mentre ell estava, però no hi ha una figura concreta, sinó que és més aviat una cosa col·lectiva. L’esperit de Casaldàliga encara és present en aquests col·lectius. Què caldria per garantir la preservació d’aquest llegat? És important mantenir viva la seva obra, divulgar-la i anar-la actualitzant, tant les causes per les quals lluitava com la manera d’afrontar-les. Ho feia de manera molt humana, amb simplicitat, sense jerarquies ni privilegis. Sempre practicava aquest criteri d’horitzontalitat, de comunió, de simplicitat i de veritat. Fins i tot es vestia d’una manera molt simple, sempre amb sandàlies…, fins al punt que, veient-lo, mai no hauries dit que era un bisbe.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here