Incendis forestals, planificació o barbàrie

El Bages, com tots els territoris dels Països Catalans, ens juguem el nostre futur en aquesta dècada. I és que aquests dies hem vist, horroritzades, com cremava part de la nostra comarca, com gent es quedava sense casa, sense oliveres, sense bosc; com les bomberes es queixaven de la manca d’inversió i la millora dels equips d’extinció; i com tertulians tornaven a parlar de la necessitat de parar aquests incendis durant tot l?any. Cada any és la mateixa història i aquesta vegada ha tocat aquí, al Bages. I no és casualitat, en plena crisi climàtica, crisi econòmica i crisi del model territorial. Les polítiques continuistes només agreugen la situació. Mentre el Bages crema tenim les Bomberes i ADF queixant-se de la poca inversió en equips d’extinció, les Bomberes forestals del País Valencià fan vaga per la situació laboral precària, i les esperades places d’equips de prevenció forestal ni hi són ni se les espera. Això sí, l’Estat ja ha anunciat que multiplicarà la despesa militar per protegir les fronteres. Però no és només l?Estat, ja que les polítiques a Catalunya estan pensades per la mateixa minoria. Estan pensades pel guany d’unes quantes en detriment de la majoria. Quines són aquestes polítiques? Realitzar transvasaments i canals per realitzar grans extensions de regadiu i facilitar que multinacionals s’hi instal·lin; facilitar la instal·lació de macrogranges intensives propietat de grans grups empresarials del sector agroindustrial, sense controlar les precàries condicions de les treballadores, majoritàriament migrades; garantir l’oligopoli energètic, cedint a les mateixes empreses infraestructures per a la producció o el transport d’energies; fomentar l’especulació amb macroprojectes que condemnen el territori a l’especialització, com els JJOO, o amb bombolles urbanístiques amb guanys per unes quantes i una planificació territorial nefasta. Les conseqüències de tot això són evidents: l’envelliment del món rural i l’abandó de les terres, amb el conseqüent creixement de boscos; l’extinció de la ramaderia extensiva, malgrat els esforços de ramaderes valents que han invertit molt de temps i recursos per ser el relleu del sector, amb el seu impacte en la neteja dels boscos; manca d’apostes per guanyar sobirania energètica, com ara el desenvolupament d’una indústria de la fusta, una altra aposta que garantiria un control dels boscos; i urbanitzacions amb el bosc a prop, ara mig abandonades un cop trinxat el territori i s’ha tret el benefici de l’especulació immobiliària. Combustible per aquesta nova generació dincendis. I l’alternativa no sols exigeix ​​invertir recursos en la prevenció, ni en potenciar el sector primari, ni tan sols en prevenir durant tot l’any, com apunten les tertulianes. L’alternativa no és viable sense un canvi de model on la propietat i el guany privat deixin de ser al centre. L’alternativa passa per un canvi de sistema que posi la vida i els interessos de la majoria al centre, i que planifiqui l’economia i el territori pensant garantir-nos en totes unes condicions de vida dignes. Passa per no contribuir a l’escalfament global, produir tot allò que necessitem consumir i guanyar sobirania i control per garantir l’accés equitatiu a tot allò necessari per viure. En definitiva, els propers anys estem jugant molt. Ens trobem en una cruïlla entre la planificació i la barbàrie. Qualsevol pas o inversió que apuntali o agreugi la situació és un pas de no retorn. La suposada no planificació, el lliure mercat i protegir tot allò privat només ens porta a que l’accés als drets, recursos i seguretat, també davant dels incendis, depengui del que tens. Fa molts anys legislen i planifiquen a favor de la propietat i guany privat i ha arribat l’hora que recuperem el nostre: els rius, les terres, les cases i el futur.