Moià ha fet aquest dimecres al migdia un viatge retrospectiu per fer conèixer el segle i mig d’història del seu parc municipal. Fa uns mesos l’Ajuntament ho va declarar Bé Cultural d’Interès Local, i avui s’ha convidat veïns i forans a una visita guiada per posar en valor aquest espai de gairebé 18.000 m2 al centre del poble, que s’ha organitzat en el marc de la Festa de l’Arbre Fruiter que se celebra cada 17 d’agost a la nit. Hi han participat mig centenar llarg de persones sota la guia de Ramon Tarter, tècnic de Cultura de l’Ajuntament, i de l’enginyer agrícola responsable de la gestió dels espais verds al municipi, Xavier Serrano. La ruta, d’hora i mitja de durada, s’ha concentrat a la part superior del parc, concebuda des dels seus orígens com l’autèntic jardí dels Coma, davant de la casa pairal on vivien. L’industrial Josep Coma, el va fer construir el 1877 a imatge dels grans jardins dels empresaris de la burgesia de Barcelona. Es conserven els plànols originals, per la qual cosa se sap que el parc es manté molt semblant als seus orígens. El llac, la cascada sobre el turó que possiblement s’hauria construït amb la terra treta del mateix llac, el pont que la travessa, la miranda i el mirador d’un dels laterals, o el colomar, ja hi eren des dels inicis. Als anys 20 es va fer el passeig dels til·lers o la glorieta noucentista, ia mitjans del segle passat, l’entrada amb gàrgoles, la volta amb els murs i baranes del llac, la il·luminació, i una nova xarxa de camins. Aquesta darrera transformació responia a les necessitats d’ús del parc com a espai públic tenint en compte que no va passar a ser plenament municipal fins al 1940. Des de llavors ha estat l’escenari de nombroses activitats, amb la Festa de l’Arbre Fruiter com a principal emblema. Aquest any arribava a la 117a edició, si bé en aquesta ocasió el mal temps ha obligat a traslladar els actes d’aquesta nit al local de les Faixes, mentre els tasts de cultura previs s’han suspès. D’una seqüoia a un pinsapo El parc municipal de Moià presenta una gran varietat paisatgística, amb espècies originàries, com ara xiprers o plàtans, i d’altres introduïdes després de la construcció. Destaquen l’alineació de castanyers en semicercle en un lateral del parc, els teixos i cedres al voltant del llac, un passeig de til·lers dels anys 20, o plantacions d’avets i oliveres. Hi havia hagut una gran seqüoia, que va morir i ara només queda el cep, i es conserva un abies pinsapo, de la família dels avets, que segurament és un dels exemplars més alts que es conserven, d’uns 20 metres d’alçada. Les dues espècies, la primera pròpia de Califòrnia i la segona de la serralada de l’entorn de la localitat malaguenya de Ronda, «van ser descobertes botànicament a finals del segle XIX, cosa que demostra els bons coneixements que tenia Coma», explicava Serrano. Recuperació i conservació Tarter i Serrano defensen l’oportunitat que suposa la declaració del parc com a BCIL per a la seva conservació i projecció. Proposen recuperar elements simbòlics com un safareig, una antiga font, el camí perimetral original, replantar la seqüoia, i modernitzar instal·lacions com l’enllumenat o fer arribar el wifi, «però sense fer malbé la seva part històrica». Igualment destaquen la necessitat de definir un pla d’usos per fitar les activitats que es realitzen, tenint en compte que «ara el parc pateix molta pressió en alguns punts i caldria adaptar-lo, per exemple, mantenint la part superior com a jardí històric i actes de petit format, i la inferior per als més concorreguts».
